Robinson Crusoe va ser el seu primer llibre de nàufrags. «Era la primera novel·la que llegia en la meva vida i tenia la sensació clara que aquell llibre escrit al segle xviii parlava de mi». I és que, abans de saber què era un nàufrag, Pep Albanell ja se'n sentia, com a nen solitari que s'espavilava per adaptar-se a una nova ciutat, on se sabia foraster, i a una nova escola, on notava que no l'estimaven.
Amb la Seu d'Urgell del primer franquisme com a escenari, Albanell entreteixeix anècdotes de la infantesa per crear un relat farcit d'emocions i ironia que es llegeix amb un somriure als llavis. El retrat del món sòpit i gris de la dècada dels cinquanta es fa a través de la mirada càndida d'un nen, però també del sedàs de la distància i, sobretot, de la literatura. I és que, partint de la memòria, Les fantasies del nàufrag és el text d'un gran narrador, que no és una altra cosa que un bon contador de mentides.