Amb un talent literari fora de tot dubte, Teresa Muñoz ens trasllada del present a la Barcelona de la postguerra per denunciar un crim, reflex d’una època i unes condicions d’injustícia social que van mutilar les esperances de molta, massa gent. Literatura d’alta volada, un crit de protesta, un homenatge.
L’Àngela, una escriptora que està a punt de fer els cinquanta, posa per primera vegada els peus en un pis que ha heretat de la seva mare, en ple barri Gòtic, el barri on ella va créixer i que ara veu transformat. Dins d’aquella casa tot està com fa més de sis dècades: els mobles, els llibres, els quadres, la roba, les fotografies de gent que no coneix... No sap per què la Quima el va voler conservar d’aquesta manera durant tota la vida, ni qui havia viscut allà, de qui eren aquelles coses, i ho intentarà esbrinar mentre n’escriu una novel·la. La descoberta d’aquest espai ajudarà també l’Àngela a fer un pas definitiu en la seva lluita diària: aconseguir que l’Andreu deixi de dominar la seva vida. Amors frustrats, passions prohibides, pecats inconfessables i una època molt fosca de la nostra història es donen cita en una novel·la intrigant i commovedora que desplega els seus secrets com petites nines russes.
«Quan va arribar al final del passadís va posar la mà a la maneta de la porta, que estava entreoberta. Continuava sense identificar la veu; la música encara se sentia més forta. Podria haver picat amb els dits, dir cridant que era ella i passar, de manera natural, però no ho va fer. De cop i volta va sentir un fort desig de mirar i de saber qui més hi havia.»
