Una burla brillant sobre els excessos d'una certa crítica literària, un relat tortuós sobre la naturalesa fictícia de la realitat i, sobretot, un tour de force triomfal contra les constriccions del gènere de la novel·la i els límits del llenguatge.
Poques novel·les mostren tan bé com aquesta les altíssimes cotes de llibertat imaginativa i d’atreviment formal que va assolir la narrativa de ficció durant el segle XX.
Foc pàl·lid és, sota la seva aparença d'estudi literari convencional, una bomba de creativitat enjogassada, plena de reptes i de provocacions hipnòtiques. El poeta nord-americà John Shade ha mort assassinat.
El seu últim poema, Foc pàl·lid, es publica acompanyat d’un pròleg, unes prolixes notes i un peculiar índex de noms a cura de l’editor d’en Shade, Charles Kinbote. Però en el seu comentari, Kinbote es mostra intolerant i excèntric; un boig, qui sap si perillós. I a mesura que les notes es tornen més personals, potser revela més que no voldria.
Gràcies al talent ple de saviesa de Nabokov, tan hereu de Cervantes com precursor de la postmodernitat, aquests materials acaben configurant una burla brillant sobre els excessos d’una certa crítica literària, un relat tortuós sobre la naturalesa fictícia de la realitat i, sobretot, un tour de force triomfal contra les constriccions del gènere de la novel·la i els límits del llenguatge.
