De la ciutat vella

En aquesta primera novel·la Vallmitjana intenta fer una novel·la però ja comença a veure que el fil seguit de la història argumentada (un noi de pocs possibles s’enamora d’una noia que viu en la pobresa més negra, etc.) és simplement una corda d’estendre episodis, ambients, personatges... Comença a entendre que ell no vol explicar la vida d’un personatge sinó retratar persones de la vida, mostrar mons.
Un dels temes que sostenen el llibre són les festes que els veïns mateixos s’organitzen amb motiu o sense quan els hi sembla que toca o que convé. Així el narrador ens pot presentar amb eficàcia la vida del barri en el moment en què tots estan actius i actuant junts, o més aviat discutint junts, en la preparació de la festa... i en la festa mateixa. El centre cívic a tots els efectes és la taverna, i en certes ocasions, el carrer. Les tragèdies particulars s’entrelliguen amb els saraus col·lectius. És una pintura de tons foscos travessada per esclats de llum i de color. Colors violents i traç segur.

Del pròleg d’Enric Casasses


Juli Vallmitjana va néixer el 1873 en un carrer ara desaparegut de la Barcelona vella, el carrer Graciamat. Per tradició familiar estava destinat a fer d’argenter, però ben aviat va descobrir també una vocació per la pintura i va estudiar tres anys a la Llotja. Va formar part de l’anomenada Colla del Safrà al costat d’artistes com ara Isidre Nonell, Ramon Pichot o Adrià Gual. Cap als trenta anys, després del suïcidi del seu pare, abandona la pintura per dedicar-se plenament a la literatura, sempre amarada dels ambients dels barris més pobres de la ciutat i escrita amb una llengua llisquent i viva. Vallmitjana se serveix del protagonista de De la ciutat vella per exaltar la vida comunitària dels més humils en contraposició amb l’egoisme dels cercles artístics barcelonins de tombant del segle XIX, que coneixia de prop.