Com som els barcelonins del segle xxi? Som gent extremadament acollidora i orgullosa de la bellesa de la nostra ciutat, com diu Dan Brown a la seva última novel·la, elegants i cosmopolites (els dos últims adjectius ja no són seus), o més aviat resultem gent prudent i recelosa dels seus costums i espais? Som tan moderns, tolerants i avantguardistes com ens pensem, o el nostre progressisme acaba allà on comença el desordre d’aquest turisme que ens envaeix i ens atabala?
Ens hem posa’t guapos a costa de ser més avorrits, es demana, no sense una certa nostàlgia, Llucia Ramis a l’epíleg? És per això que Barcelona és dels únics llocs del món on quan seus sola (o sol) a la barra d’un bar no et parla ningú? O és tot una qüestió de perspectiva, de l’alçada des d’on es contempli l’activitat frenètica que bull a les voreres de la Barcelona diürna? Segons Sergi Pàmies, sí: l’aerodinàmica de la persona alta juga al seu favor, especialment a la Diagonal, on la profusió de vehicles temeraris posa a prova els físics més baixos i arrodonits.
Amables però distants, més simpàtics amb els de fora que amb els de dins, llaminers però amb tendència a l’acidesa estomacal, narcisistes sense arribar a ser tibats, assenyats i arrauxats segons ens pentina el vent, tossuts i somniadors però en cap cas estridents. Així són els barcelonins de Màrius Carol, dels quals també podria dir, amb la mateixa satisfacció que Pla: «Jo he cultivat el seu tracte i n’estic molt content. Són molt bona gent».