Què em diríeu si us confessàs que aquest llibre que teniu a les mans mai no s’ha publicat? Supose que, davant l’evidència sensitiva, pensaríeu que estic tocat de l’ala o que me’n fot del llibre, de vosaltres i, sobretot, m’agradaria que pensàsseu, de mi mateix. Però la literària realitat d’aquesta terra té unes regles molt diferents de les d’això que anomenen realitat a la resta de l’univers conegut: en un lloc on ha importat més la velocitat d’un Fórmula 1 que la d’un metro assassí, l’espectacle gens gratuït de la visita del Papa que la sanitat i l’educació públiques o els vaixells de la Copa de l’Amèrica que l’assolament d’un barri històric; en un lloc com aquest, doncs, què té de particular que no s’haja publicat el llibre que ara esteu a punt de llegir? Perquè, qui sou vosaltres, quatre gats que llegiu, i qui sóc jo, a penes un gat que llig i escriu, per a dir què és real i què no? I al capdavall jo en persona, l’autor d’aquest llibre, Fons de formes, he decidit que, total, tractant-se com es tracta d’un recull de relats i ben raret, gairebé invendible com aquell qui diu, el tancaria en un calaix i me n’oblidaria. Si fa no fa, com els pacífics i oblidadissos vianants que aquell vint de gener van veure córrer a penes uns metres, i després caminar, els tres individus amb caputxa que havien eixit d’aquella llibreria del carrer de Pérez Bayer.
