Miquel Montoro té més de 160.000 seguidors al seu canal de
Youtube i quasi 600.000 a Instagram. És en aquesta darrera
xarxa social on penja un vídeo on expressa la seva satisfacció
pel fet que la seva mare, na Sandra, ha fet pilotes per dinar. I
ho diu amb una frase destinada a fer història: “Hòstia, pilotes,
que són de bones, m’encanten”. Aquesta mostra espontània
d’amor es converteix uns mesos després i sense que ningú
sàpiga per què, en viral, i de sobte comença a circular fent
que adolescents de tota Espanya que mai no havien dit ni
una paraula en català la incorporin amb total normalitat al
seu repertori de frases fetes (tot i que descontextualitzades).
D’aquí a aparèixer al programa més trencador que es fa en
aquests moments a la televisió espanyola, La Resistencia, hi
ha només una passa. I després tothom es rendeix a en Miquel
Montoro, que ja no és el nin de l’”hòstia pilotes” sinó
en Miquel Montoro Fons, amb nom i llinatges.
Hauria estat fàcil fer un llibre sobre en Miquel Montoro i sobre
com el seu “Hòstia, pilotes” l’ha convertit en un personatge
mediàtic de primer ordre. Però ens agraden els reptes. I el
nostre ha estat intentar anar més enllà i demanar-nos si en
Miquel Montoro pot ser el símbol d’un canvi vital, si els valors
que ell defensa –consum de productes de proximitat, pagar
preus justs als pagesos, valorar la seva feina i l’autenticitat– es
poden aplicar avui en dia. Sociòlegs, escriptors, professors
d’universitat, pagesos i periodistes reflexionen sobre què ha
significat el fenomen Miquel Montoro i si encara és possible
viure del camp. Evidentment, ell també hi diu la seva. I Lo
Pau de Ponts en fa el pròleg.
