Tenia vuit anys quan l'avi em va agafar de la mà i no em va deixar anar fins a trobar els pares, a Atenes. Qui sap què m'hauria passat si m'hagués quedat al poble. Era el 1946. Al començament de la primavera de 1946, els ametllers florien l'un al costat de l'altre i el camp estava en ple esplendor. Així comença la novel·la més autobiogràfica de Theodor Kallifatides i una de les més apreciades pels centenars de milers de lectors seus. Una setmana abans que Kallifatides marxés del poble, un grup de feixistes amb armes a la mà havia obligat a tothom a reunir-se al cementiri. Van quedar només nens i vells terroritzats mentre el seu infame cap els anava cridant un a un per finalment seleccionar alguns homes que es varen endur. Mai s'en van trobar els cossos. Amb la senzillesa i humanitat que el caracteritzen, Kallifatides ens narra la seva vida des que abandona el poble on va néixer fins que hi torna per rebre l'homenatge dels seus veïns, esdevingut ja escriptor consagrat. D'aquesta manera, en descobrim la infantesa i l'adolescència en l'Atenes governada per règims autoritaris, el naixement de la consciència política i de classe, la descoberta de la sexualitat i l'amor, l'exili a Suècia, la sorprenent capacitat per refer-hi la seva vida laboral i formar-hi una família, i la seva trajectòria com a escriptor en la llengua d'acollida, el suec. Kallifatides ens ofereix un altre llibre magistral, un regal per als qui ja coneixen la seva obra i per als qui encara tenen la sort de poder descobrir-la.
