D’entre les poques novel·les de l’Antiguitat grega que se’ns han conservat, la millor és molt probablement Dafnis i Cloe, escrita cap al final del segle II o la primeria del segle III dC per Longus, un autor del qual amb prou feines sabem el nom.
Dafnis i Cloe explota la tensió entre la placidesa del quadre bucòlic i l’agitació de la vida urbana per explicar la història de dos infants trobats i criats per pastors a l’illa de Lesbos, que s’acaben enamorant l’un de l’altre. Diverses vicissituds —incloent-hi escomeses de pirates i soldats— acompanyen els protagonistes en la seva descoberta del desig. Alhora que descriu detalladament el paisatge i els ambients que fan reaccionar el noi i la noia, i també els incidents que catalitzen els canvis en la seva relació, Longus traça amb mà mestra el desvetllament de la consciència sexual de la parella.
