Els “feliços” anys seixanta i els primers setanta del segle passat comportaren no sols un canvi de model econòmic a Mallorca sinó un autèntic trasbals social, demogràfic, cultural, lingüístic, ambiental i de mentalitat de grans dimensions. Tot això, més el teló de fons que representava l’obra de Joan Fuster i el reflex del mirall valencià, va provocar un interès inusitat entorn de la qüestió identitària. La matèria es va canalitzar en nombrosos debats, que recollien temàtiques com ara la situació dels mallorquins en tant que poble, la seva relació amb el passat jueu i musulmà o el model de llengua i l’estatus social que el català havia de tenir a la societat mallorquina.
Són controvèrsies que podien semblar allunyades les unes de les altres però que, en el fons, anaven clarament relacionades. El present llibre les desgrana i les posa en relació de manera que s’evidencia que totes convergien en un punt bàsic: en la necessitat de definir què representava la mallorquinitat —també pel que feia a la relació amb la catalanitat i la resta de Països Catalans— en un moment de transformació sense precedents.
L’autor combina perfectament una gran erudició amb una escriptura àgil i planera, alhora que intel·ligent, irònica i crítica, per tal d’acostar-nos uns debats que permeten entendre les propostes identitàries existents a la Mallorca de la segona meitat del segle XX. Uns debats i unes friccions que, en bona mesura, arriben fins a l’actualitat.
