Sant Adrià de Besós, A les 6 del matí del 25 d’octubre de 1990, treballadors de la constructora Ginés y Navarro són apedregats quan començaven a aixecar les tanques d’unes obres maleïdes pels veïns. L’ajuntament volia fer-hi 196 pisos de protecció oficial per reallotjar families estructurades i enderrocar els blocs més conflictius de la Mina. La “intifada” va durar 5 dies seguits de guerrilla urbana, contenidors cremats i fins i tot un activista borni a causa d’una pilota de goma.
El projecte estava relacionat amb la negociació d’un centre comercial al barri de La Catalana, impulsat per un promotor marsellès, antic legionari i membre de l’OAS. El xoc d'interessos entre polítics locals, màfies, al·leluies i patriarques gitanos havia acabat fent explotar aquella ciutat d’immigrants de segona generació, mentre la gent guapa del PSC i Convergència, més atents a la propera inauguració dels JJOO Barcelona 92 que no pas a les misèries d’aquella mena d’abocador de Barcelona, s’ho mirava de reüll.
Embolicats en aquella troca, una colla d’antics companys de lluita universitària antifranquista experimenten una gran mutació ètica i moral.
Temps a venir, Jordi Martínez, un periodista rebel que treballa de cambrer, assumeix la missió d’aclarir-ne les circumstàncies, fins que es veu forçat a pactar una sortida amb el seu germà consultor, tant preocupat pel seu patrimoni personal com per la seguretat de família.
El Cristo de Lepanto, comprensiu i bon amic de la mare, accepta la claudicació i acaba fent l’ullet al Jordi des de la foscor de la capella. I és que hi ha periodistes que, de tant en tant, veuen coses que semblen invisibles
