“Defineixo el Seixantisme com un moviment general plural i de molta vitalitat, que es desenvolupa principalment entre 1959 i 1971, sustentat per l’amalgama de diverses iniciatives politicoculturals —potents, imaginatives—, amb una voluntat col·lectiva molt aferrissada, en què convergeixen dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana, amb la consciència estesa i esperançada de la fi del règim franquista i de l’adveniment de la democràcia. És l’esglaó imprescindible de renaixement cultural que fonamenta les bases en què es van definir i conformar els Països Catalans democràtics posteriors”. L’assaig se centra en diversos moviments i fenòmens col·lectius que reflecteixen aquella embranzida, des de la música i la literatura al disseny, l’arquitectura o l’associacionisme, entre d’altres, i es tanca amb una cronologia que els entreteixeix.
“Per a molts serà un descobriment que taparà amb una mà de pintura realista els anys seixanta idealitzats i poca-soltes que s’han imposat per tot arreu, per culpa del costumisme de la moda. Per a d’altres serà una manera de fer encaixar un trencaclosques de lectures o de records. Serà un estímul per aprofundir, contrastar, completar. Per als lectors que vindran serà una referència indiscutible.” Del pròleg de Julià Guillamon
