La relectura del carlisme no és del tot nova, però la recerca de gran abast realitzada per Lluís Ferran Toledano Gonzàlez durant dècades construeix un relat sòlid i documentat d'aquest corrent, que contribuí sens dubte a forjar la nostra realitat nacional.
Historiar la Catalunya carlina és una bona ocasió per desfer mites i estereotips sobre la Catalunya interior, l'anomenada un xic despectivament «Catalunya del tractor».
El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d'inaugurar un dels cicles guerracivilistes més llargs de l'Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d'operacions particular, s'aixecaren en armes, com hem dit, l'abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.
