S’acaba de complir un segle de la fundació d’Estat Català (1922-
2022) per part de l’icònic Francesc Macià i, tot i això, el partit precursor
del separatisme insurreccional segueix sent un autèntic desconegut
per al públic en general. Poc i mal estudiada, la històrica
sigla independentista i la petja de la seva militància, on les terres de
Ponent i del Pirineu occidental hi juguen un paper cabdal, han estat
constantment bandejades per una historiografia oficial sempre centrada
en el desenvolupament dels corrents ideològics hegemònics.
Trencant amb la inèrcia, aquest treball pretén apropar-nos a la segona
etapa de vida d’Estat Català (1936-1939) que transcorre en
paral·lel al curs de la Guerra Civil i a la jove militància que aplegà
el separatisme obrerista a les nostres contrades, moguda pels
anhels d’emancipació social i nacional. Una generació, avui encara
invisible, que s’enquadrà en un modest però actiu partit tant en la
rereguarda revolucionària com en el front de guerra contra colpisme
per acabar patint, amb l’adveniment de la derrota republicana,
les consequ¨ències més funestes de la repressió franquista en forma
d’assassinats, diàspora, exili, presó o batallons disciplinaris de treballadors
esclaus.