«Mar en calma i viatge feliç» ens ofereix una panoràmica única del geni que va ser Bette Howland. Aquests relats i nouvelles ens parlen d’una època turbulenta i d’una ciutat gris i en decadència: la Chicago dels anys setanta. Ho fa mitjançant la ficció i la crònica: l’important és el color i la profunditat de la mirada que Howland projecta, on la fixa i què n’extreu.
Escriu sobre els jutjats, on es condemnen els pobres; i sobre les biblioteques públiques, on se’ls acull. Ens parla dels pàries, dels baixos fons, de la classe obrera a què pertany, de la raça, de la violència. De la vellesa i la mort. De la gentrificació, molt abans que n’existís el concepte. De la seva relació —conflictiva, paradoxal, irònica— amb la família i el judaisme.
«Mar en calma i viatge feliç» reintrodueix al cànon de la literatura nord-americana una autora extraordinàriament dotada, però tenallada per la pobresa i l’autoexigència, de qui es va perdre la pista durant dècades.
