Haru té 15 anys quan el seu pare, Osamu, vidu de poc i actuant d’acord amb les últimes voluntats de la seva dona Kumiko, envia la filla a estudiar a un dojo perquè hi aprengui tir amb arc. Els ensenyaments dels Mestres del dojo actúen sobre la preparació física dels seus deixebles però també en el seu aprenentage humanístic i filosòfic. Haru protesta perquè no vol anar-se’n de casa però finalment marxa cap al dojo. Allí hi coneix els seus companys i Mestres i comença un llarg aprenentatge, sempre amb un pes al cor perquè s’enyora de casa.
Haru es fa gran i el lector la segueix en el seu recorregut vital. A aquestes alçades de la història, l’empatia de qui llegeix ja participa del batec de la protagonista en tots els seus actes i pensaments. Haru aprèn, coneix i s’equivoca, fa coses i ensopega. S’atura i pensa, es perd i torna. És llavors quan el lector s’adona que Haru és un viatge, una història i una conversa alhora: faula, filosofia, diàleg i versos.