“Una ferida pot arribar a tancar-se, a guarir-se, però mai se n’anirà del tot. Deixarà un record impossible d’esborrar. De la mateixa manera que, a la pell, les ferides es converteixen en cicatrius i deixen la seva marca per sempre, passa el mateix amb les ferides que són internes: queden tatuades a l’ànima”. La cicatriu que perdura és un llibre sobre l'anorèxia, sí, però també és un llibre sobre aprendre a sobreposar-se a les ferides, a no mirar-se-les de reüll. Profund, honest i audaç, és la història d’una jove que, arran d’un trastorn de la conducta alimentària, aprèn a mirar-se el seu cos, els seus amics, la seva família, la seva relació amb Déu i la seva vida des d’una nova perspectiva. “La recerca dels ‘per què’ pot complementar-se amb la recerca de la sortida del laberint. De fet, resulta necessària: conèixer l’origen ens ajuda a arribar a la fi, però és important centrar-se en la fi i no quedar-se estancat a l’origen”.
A La cicatriu que perdura, la Nuria Casas brinda un testimoni d’esperança i il·lustra autobiogràficament com tot allò que ens passa pot ser per a bé.
