En plena postguerra va veure la llum un dels exemples més brillants, misteriosos i únics de la poesia en valencià: el poemari Eterna foscor. Anys més tard, Lídia, una jove estudiant enlluernada pels seus versos, investigarà què oculten: el relat d’un jove amagat als terrats de València, una història d’exili, d’amors perduts, de supervivència, de xantatges, mentides i injustícia que mostra la fragilitat dels conceptes d’originalitat i d’autoria.
Amb Eterna foscor, Mariano Casas reivindica la recuperació de la memòria històrica i retrata els individus d’intel·ligència justa i ètica relaxada que van guanyar prestigi intel·lectual o van fer fortuna en aquells anys foscos i interminables.
