Un homenatge magistral a Marcel Proust i al poder alliberador de la literatura.
Mentre es troba immersa en l’escriptura del pròleg per a una antologia d’articles sobre Marcel Proust, Laure Murat topa amb una escena de Downton Abbey en què un majordom para la taula mesurant la distància entre els coberts amb l’ajuda d’un regle. Aquesta cerimònia, executada amb una solemnitat sacramental, li evoca una fi gura arcaica: les pures «formes buides» que regeixen l’entorn aristocràtic. En aquesta atenció a les coses inútils Murat hi reconeix una part de si mateixa, perquè és descendent dels Luynes i els Murat, dues dinasties franceses cèlebres i centenàries.
Arran d’aquesta epifania, i guiada per la fascinació que li va despertar, als vint anys, la lectura d’A la recerca del temps perdut, acaba per emprendre una revisió del seu passat a través d’una història i una París que no li són alienes: «El món passat en què vaig créixer seguia sent el de Proust, que havia conegut els meus besavis, els noms dels quals apareixien a la novel·la».
Així es com Proust, novel·la familiar s’erigeix en un homenatge no només a l’obra proustiana, sinó al poder emancipador de la literatura a través de la lectura, que és també un poder de consol i reconciliació amb el temps.