No és procedent relata una obsessió maníaca per recopilar els instruments dels quals l’home s’ha servit per donar mort a altres homes: fusells, metralladores, tancs, llançamíssils, submarins, però també destrals, espases, simitarres, baionetes: tot amb la intenció de fer-ne un museu per exorcitzar els horrors de la guerra, una poderosa advertència en benefici de la pau. També és la història de la Luisa, hereva de l’exili jueu i de l’esclavitud dels negres, que, després d’un incendi que s’enduu la vida del col·leccionista d’armes, rep l’encàrrec de projectar per fi el museu on s’han d’exposar. No és procedent és, també, la història d’uns cobejats diaris i anotacions que l’incendi va devorar. Uns papers «on es deia que havia apuntat les inscripcions gravades a les parets i als vàters de la presó pels detinguts que havien de morir, ells també en un foc, al forn crematori nazi de la Risiera, l’únic d’Itàlia, justament a Trieste». Unes inscripcions que delataven delators, que assenyalaven els col·laboracionistes que ara i per sempre més quedaran deslliurats del judici de la Història.
Claudio Magris forja una novel·la de novel·les, una epopeia, que es nodreix del dolor, el turment, l’aventura, la mort, la valentia i l’amor. Precís i visionari, Magris cava amb una ferocitat implacable l’infern dels nostres pecats i s’enfronta a l’obsessió de la guerra en cada època i cada país, una obsessió gairebé indistingible de la vida mateixa.
Claudio Magris va néixer a Trieste el 1939. Professor universitari, col·labora habitualment al diari Corriere della Sera. De la seva extensa obra, a Edicions de 1984 hem publicat El Danubi (1986), A cegues (2004), Vostè ja ho entendrà (2005), El viatjar infinit (2005), La història no s’ha acabat. Ètica, política i laïcitat (2006) i Alfabets (2010).
